Jean Sibelius: un compositor conegut en un aspecte poc conegut

Dijous, 06 de Juliol de 2017

Programa 390 Un poc allunyat de la línia d'aquest programa, hui anem a posar-vos música d'un compositor prou conegut, sobretot per la seua suite "Finlàndia". En efecte, es tracta de Johan Julius Christian Sibelius. Compositor no massa prolífic a causa de la seua costum de retocar fins a l'infinit les seues obres, de manera que en té un fum de peces per acabar a la seua biblioteca, va conrear pràcticament tots els gèneres, des de la música de cambra a la coral fins a l'òpera. Però també es va dedicar a fer algunes composicions de música incidental, és a dir, música per ambientar una obra de teatre, sense que això implicara fer una òpera. És a dir, l'obra de teatre es representa tal qual, i la música, com es fa a les pel·lícules a l'actualitat, crea l'ambient sonor de la representació. Costum lamentablement perduda al llarg del segle XX. La música que aneu a escoltar hui és una mostra -segurament la més coneguda- d'aquest gènere, l'escrita per l'òbra "La tempesta", de Shakespeare. El poema simfònic Finlàndia (1899, revisada el 1900) va ser prohibit en el seu moment per les autoritats russes tsaristes perquè suscitava un gran fervor patriòtic entre la població. El pobre Sibelius va viure en temps difícils que van convertir la seva música en alguna cosa que no era. Va néixer a Rússia i parlava suec, cosa molt dura d'admetre per als finlandesos. Al cap i a la fi, és un heroi nacionalista. Quan Sibelius va arribar de la perifèrica Hämeenlinna a la lleugerament menys perifèrica Hèlsinki, un grapat d'intel·lectuals s'havien inventat la gran idea d'una cosa anomenada Finlàndia. Si la Primera Guerra Mundial, i l'establiment d'una república finlandesa independent, s'hagués vist seguida de diverses dècades de pau, i d'una autèntica llibertat política, Jean Sibelius podria haver continuat molt feliçment com un símbol públic de la independència cultural i política finlandesa . Entre 1919 i 1926 va completar, de fet, les seves dues últimes simfonies, així com l'imponent i inigualable poema simfònic Tapiola (El déu del bosc), tres èxits absolutament dignes dels seus trenta anys anteriors com a compositor. Al gran nombre de directors d'orquestra que estaven esperant ansiosament la seva Vuitena Simfonia els responia enigmàticament a totes les seves preguntes sobre la data en què quedaria completada. No va arribar a veure la llum.

Reproduir episodi