Joan Saldaña i Pepe Zaragoza. Dos nous valencians que van amunt

Dissabte, 27 de Gener de 2018

Programa 414 Afortunadament el jazz valencià va guanyant terreny...al País Valencià, perquè fora de la seua terra fa temps que hi ha una quantitat relativament gran de valencians que va guanyant-se la vida molt dignament pel món amb un enorme prestigi (Ramon Cardo, Perico Sambeat, Albert Sanz, Francisco Blanco 'Latino', David Pastor, Jesús Santandreu, etc.). En una conversa que varem mantenir fa ja algun temps amb el "Latino" (Sedajazz i "Latino": la història d'una i?lusió - 1 i dos següents) el músic andalús "nacionalitzat" valencià des de menut (coses de l'emigració), ja parlava de que ens trobàvem ara amb la tercera generació de músics de jazz valencians. Doncs bé, ja trauen el cap, i amb força, la quarta generació, gràcies a l'esforç de les anteriors, cal dir-ho, que s'han deixat la pell...i molts "duros" per consolidar un públic per al jazz contra l'"establishment" musical i l'altre, que encara consideraven (consideren?) al jazz com una música "de segona". Esta gent no ha escoltat ni llegit coses de Bernstein, Stravinsky, Gershwin i molts més personatges "il·lustres i seriosos" que en entrar en contacte amb, o naixent de, les seues arrels (i sent "blancs i cults"), han mostrat el seu reconeixement per una música què, nascuda del "ghetto" negre fa poc més de cent anys, ha tingut una evolució meteòrica cremant etapes amb una enorme velocitat i aprenent també del "músics seriosos occidentals", per convertir una música, inicialment reduïda a la gent negra nord-americana, en quelcom que ha conquerit el món. També el País Valencià. Les dues mostres que podem escoltar hui són una demostració (més) de que el jazz ha arribat per a quedar-se en la història de la música universal. Amb les "contaminacions" locals que sempre ha tingut -i tindrà- la música, totes les músiques, arreu del món. Joan Saldaña, i Pepe Zaragoza, fregant la trentena o menys i amb un enorme bagatge de mescles (pop, rock, clàssica, etc.) han tret els seus primers discos de jazz. En ells hi ha, de entrada, una enorme solvència tècnica i una depurada inspiració, sense audàcies, sense escarafalls exhibicionistes, amb una enorme varietat estilística i un so molt agradable. No sé, però em tem que no eixiran en los "40 principales" (m'agradaria equivocar-me...) però si algú de vosaltres vol escoltar una música fresca, agradable, actual, deuria fer-se amb els discos d'aquest dos xicots què, acompanyats de gent veterana, amics musicals i personals, han llençat la seua primera ampolla a la mar diguen-nos que han arribat, que estan ja ací i que estan per a quedar-se. Per cert els discos es diuen: La plaça dels somnis de Pepe Zaragoza i Despertant el de Joan Saldaña

Reproduir episodi