Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos-1

Dijous, 23 de Gener de 2020

Programa 497

La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.

Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.

Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.

Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.

El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.

De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.

La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.

El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.

Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.