Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-1

Dijous, 12 de Març de 2020

Programa 504

Amb un segle i escaig d'existència, el jazz ha aconseguit arribar a tot el món, pràcticament, i a quasi tot tipus d'instruments. L'instrument que anem a escoltar hui, però, és una "rara avis" dintre dels utilitzats pels músics jazzers.

Herbie Mann va interpretar una gran varietat de música al llarg de la seva carrera. Es va fer molt popular als anys seixanta, però als anys 70 va quedar tan immers en el pop i diversos tipus de música (realment) popular mundial que semblava perdut pel jazz. Tot i això, no va perdre mai la capacitat d’improvisar creativament com ho demostren els seus enregistraments posteriors, arribant fins el darrer, en una sessió efectuada just un parell de mesos abans de la seua mort, el 2004.

Nascut a Brooklin (Nova York), el 16 d'abril de 1930, Herbie Mann va començar al clarinet quan tenia nou anys, però aviat també tocava flauta i el saxo tenor. Després de servir a l'Exèrcit, va començar a treballar prompte i a gravar com a líder. Durant el 1954-1958, Herbie Mann va enrolar-se a les files del bop, col·laborant amb gent com Phil Woods , i Charlie Rouse, entre altres. Utilitzava també de vegades el saxo tenor i va ser un dels pocs músics de jazz dels anys 50 que va gravar al clarinet baix. Com es veu, la seua formació instrumental era variada; generalment, però, la seua marca, el so amb el qual se l'associa és, definitivament, la flauta travessera, convertint-se, potser, en el millor instrumentista d'aquest instrument per al jazz o, si més no, en el més popular.

Amb una carrera trufada d'incursions en músiques d'allò més variat (de fet es considera un dels iniciadors de la fusió anomenada "world music") amb gravacions de músiques africanes, bàltiques i d'Europa de l'Est i del Medi Orient. La seua cara més coneguda però, i la més exitosa, va ser l'associada amb la nova música que estava creant-se al Brasil de l'època, la Bossa Nova. Amb ella va aconseguir els seus èxits populars més importants, col·laborant en la popularització d'esta música als Estats Units, on va portar a gent com Antonio Carlos Jobim o Baden Powell.

Amb més del centenar de gravacions publicades, una vintena d'elles situades entre els discos més venuts dels 200 de Billboard (amb gran "enveja" dels seus col·legues del jazz), l'èxit comercial el va arrossegar a fer incursions als mons del pop, el rock i, fins i tot, la música "disco". Eixe va ser el seu gran pecat per a l'"ortodòxia" del jazz, què, tot i reconeixent les seues virtuts com a compositor (va fer música per sèries de TV i pel·lícules), arranjador i virtuós instrumentista, la seua faceta com a innovador no s'ha reconegut adequadament per la "contaminació" que a la seua imatge li provocaven eixes incursions en la música més comercial.

Hui l'escoltarem en la seua faceta més jazzística, en una actuació en directe al Village Gate l'any 1961, en un grup amb gran predomini de la percussió