En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-1

Dissabte, 02 de Gener de 2021

 Programa 533

 

El centenari del naixement de Charlie Parker, lamentablement, ha estat enfosquit, tant pels 250 anys del naixement de Beethoven com per la presència de la nova maledicció bíblica que és la COVID-19. Des d'esta humil plataforma volem, però, recordar amb admiració els cent anys de Charlie Parker. Ja varem fer un programa recordatori, però ens sembla massa poc per una figura com la seua.

Revolucionari musicalment en el seu àmbit jazzístic, no oblidat ni superat encara en alguns aspectes dels seus plantejaments artístics i tècnics, és una figura imprescindible de la cultura occidental, li pese a qui li pese, i un referent cívic per a la seua comunitat afroamericana, en un moment en què a nivell popular als EE.UU. la música de jazz s'havia convertit en un objecte de pura distracció en mans dels músics, majoritàriament blancs, que dominaven comercialment la corrent anomenada "swing jazz", una espúria desviació "popular/comercial" -amb escasses excepcions- per a la diversió de la joventut blanca i l'única manifestació de la cultura afroamericana acceptada benèvolament per part de la societat blanca, i no per tota...

El programa que us anem a oferir hui és el producte d'uns d'eixos miracles de les noves tecnologies i de la tasca d'alguns entusiastes de la recuperació de tresors perduts.

El 30 de novembre de 1949, Norman Granz va organitzar que Parker gravés en estudi un àlbum de balades amb un grup mixt de músics de jazz i orquestra de cambra, complint així un desig expresat moltes vegades per Parker de tocar amb una orquestra de cordes. El resultat, al meu parer, no va ser massa exitós, encara que les intervecions de Parker són, com sempre, exceŀlents.

El 26 de setembre de 1952, data de la qual prové la música què aneu a escoltar, és un experiment prou diferent i en directe. Amb ocasió d'un ball per recolectar diners en ajuda d'un regidor comunista de Harlem, es va produir el segon -i darrer- experiment de Charlie Parker amb una orquestra. Gravat per afeccionats en directe de forma molt precària tècnicament -amb cinta de fil d'aram- la versió que va circular era d'una qualitat quasi inaudible. Quaranta-quatre anys després però, miraculosament, varen aparèixer unes cintes magnetofòniques (de l'època, és clar) gravades de forma un poc més professional i, d'elles, els mags de la tècnica han pogut extreure el so d'aquell concert, encara que la qualitat, en aquest cas, no siga tan important com la fita de recollir aquell esdeveniment històric, gravat un parell d'anys abans de la mort de Parker, en un dels pocs moments de serenitat i acceptable estat de salut que va tindre en els seus darrers anys.

El resultat d'aquesta reconstruc
ció, publicada el 1996 en un doble CD, és el que aneu a escoltar en aquest programa i el següent.

Ja recorde a la locució que no espereu més que una resignada audiència des del punt de vista de la qualitat sonora. El testimoni històric i la sempre mestria de Parker, crec que compensen les deficiències perquè no anem a escoltar una gravació, anem a escoltar un esdeveniment històric, guiats de la ma per la presència i l'art del centenari Charlie Parker.

P.D.: Recomane la visió dels quatre programes que el mestre Juan Claudio Cifuentes va fer al seu programa de TVE sobre Charlie Parker

Reproduir episodi

Veure més episodis del programa Camins de la Música

http://caminsdelamusica.blogspot.com/2020/12/en-el-centenari-de-charlie-parker.html

RSS feed