Dones de jazz: Carmen McRae-2

Divendres, 30 de Septembre de 2022

AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO

El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant i bordell,

A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH va ser

el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.

La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron—en un dels seus primers enregistraments—produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'augmenta en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop. Per tant, té sentit que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

Quan aquests enregistraments es van fer al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu punt de vista com una forma d'art important i afroamericana.

McRae estava disposada a conèixer l'audiència a mig camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va comprometre a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de la GAMH inclou diversos triomfs, incloent versions brillants de cançons de Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusista en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder fer tots dos. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica. No obstant això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil. Utilitzaria el silenci com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia al drama inherent d'una lletra. Ce vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres

Reproduir episodi