Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 1

Dimecres, 16 d'Octubre de 2024

El "cool", eixa evolució del jazz, que va néixer com a reacció -diguem-ho així- enfront del be-bop, es caracteritza per sons suaus, mesurats, fora de les "desmesures" de Charlie Parker i cia. Va ser una música que va trobar uns intèrprets, per primera vegada a la vertiginosa evolució del jazz, en gran mesura blancs. Eixa va ser una característica absolutament insòlita en la curta però variada història de gèneres del jazz. Gent com Stan Getz o el personatge homenatjat al programa de hui, Gerry Mulligan, protagonitzaren eixa evolució.

Gerry Mulligan, (6 abril 1927, Nova York – 20 gener 1996) va ser un virtuós del seu instrument principal, el saxo baríton, que amb un to suau, avellutat i seré del qual va fer bandera, el va situar a l'Olimp del jazz.

Però la seua activitat musical no es va limitar a tocar el seu saxo. Iniciant-se en orquestres de ball, de ben jovenet, amb la de Gene Krupa per exemple, fins a un grapat enorme i variat de formacions de tota mena i tamany, la seua carrera no es va limitar a la interpretació: la composició, l'arranjament i la direcció de grans formacions també ocupen la seua biografia musical, ampla, rica, fructífera i reconeguda.

Un moment afortunat en eixa biografia va ser quan, l'any 1952, després d'haver passat per un dels nonets de Miles Davis de finals dels anys 40 i d'haver gravat el seu primer disc com a líder, sembla que, segons diu la "llegenda", havia estat contractat per unes actuacions a un club de Hollywood, The Haig, on a l'escenari, per haver actuat abans el vibrafonista Red Norvo hi havia un vibràfon i no un piano. Mulligan va tindre l'ocurrència de fer de la necessitat virtut i muntar un grup... sense piano. Això no s'havia vist encara mai de la vida als grups de jazz.

L'experiment, amb un molt jove Chet Baker, baix i bateria va funcionar molt bé i l'èxit va ser fulminant. Desmuntat el grup l'any 1953 en ser detinguts per possessió de drogues, quan, al cap de sis mesos, va deixar la presó, Gerry Mulligan va tractar de repetir la formació, però Chet Baker ja havia començat una fulgurant carrera com a solista i aleshores Mulligan va trobar a un dels millors trombonistes de la història del jazz, Bob Brookemeyer, i amb ell continua amb la fórmula. Tant Chet Baker com Bob Brookemeyer eren blancs.

Francisco Blanco "Latino", el nostre cordovés de Sedaví, ha estat de sempre un enorme admirador de Mulligan i, a part de tocar principalment el mateix instrument, també es troba molt còmode en l'"ona cool". L'any 2009, arran d'una sèrie d'actuacions amb una formació com la segona de Mulligan (saxo baríton, trombó, bateria, contrabaix) i amb el trombonista anglés Mark Nightingale -de lo milloret del jazz europeu- va ficar-se a l'estudi i varen gravar set peces, amb Jordi Vila al contrabaix i el nord-americà instal·lat a València Jeff Jerolamon a la bateria.

El material gravat era escàs per a ser llençat en una gravació i va quedar a l'espera d'una ocasió propicia. Eixa ocasió es presenta el juny de 2022, quan Latino va proposar-li al trombonista anglés completar aquells treballs amb noves peces. Amb Miquel Álvarez, contrabaix, i Vicente Espí, bateria, com a complement varen gravar-ne sis més. El repertori consisteix en músiques de l'autoria de Mulligan -la majoria- alguna del Brookmeyer i alguns estàndard associats sempre, això sí, a les interpretacions més conegudes de Mulligan.

Eixos treballs són els que escoltareu a aquest programa... i al pròxim, perquè el temps no donava per escoltar el disc sencer. Els programes es completaran amb l'escolta d'alguna de les peces interpretades per Latino i Nightingale però en la versió original de Gerry Mulligan i els seus companys.

Reproduir episodi