La compositora més important dels EE.UU d'Amèrica al segle XX: Amy Beach - II

Dimecres, 04 de Desembre de 2024

Els vint-i-cinc anys de matrimoni d'Amy Beach van resultar profundament profitosos per a la seua formació -autodidacta, com vàrem comentar- però encara ho varen ser més des del punt de vista de la seua producció, sobretot en les obres de més alçada i complexitat.

Va ser la primera una missa, per a cinc veus i cor, escrita el 1908, que va ser el seu primer gran èxit i la que va fer que, definitivament, el seu nom fora considerat dintre del món musical nord-americà, sent la primera escrita per una dona als Estats Units.

La segona peça va ser la seua única simfonia, que escoltareu al programa i la tercera obra més coneguda va ser el Concert per a piano que va sonar a l'anterior programa, datat en 1900. Sent aquestes darreres obres les que varen consolidar el seu prestigi com a gran compositora, sent la primera dona nord-americana que feia una simfonia.

La mort, en un curt període de set mesos del seu marit i de la seua mare, l'any 1911, va produir-li un profund daltabaix i durant molt de temps la seua activitat de compositora va minvar de forma notòria, però, per altra part, la va alliberar del tancament a sa casa i va reprendre, amb notori èxit, la seua carrera com a concertista de piano. Eixa nova etapa va encetar-se amb una gira europea en diverses ciutats alemanyes i franceses amb gran èxit, fixant temporalment la residència al Vell Continent. L'inici de la Primera Guerra Mundial va fer que tornara a la seua pàtria on, assabentat el públic nord-americà del seu èxit europeu, la va rebre de forma esplèndida consagrant-la definitivament com una de les seues millors artistes i com a la primera dona a rebre l'aplaudiment i la consideració dels seus conciutadans i col·legues.

Va reprendre la seua activitat compositiva, amb un gran pes de la música de cambra i una gran quantitat de música de caire religiós, que s'avenia bé amb la seua profunda religiositat . Probablement, l'obra més exitosa d'esta època va ser el Canticle of the Sun (1924), per a solista cor i orquestra.

Destacada en la seua defensa reivindicativa del treball de les dones, on va desenvolupar una activa tasca, el seu caràcter conservador va fer que, en una aparent contradicció -vista des de la perspectiva de hui- rebutjara la presència de la població negra als seus actes.

En considerar-se hereva de la gent arribada al Mayflower, i en contra de l'opinió de Dvörak, que era francament partidari de què la nova i neixent música nord-americana estiguera basada en les músiques de la població afroamericana, per a ella les arrels de la construcció d'eixa nova música devien cercar-se a les músiques d'arrel celta. Conseqüent amb eixa convicció i arranjant alguns anteriors materials seus amb motius folklòrics d'aquell origen amb nova escriptura, va compondre la seua primera i única simfonia que, de manera conseqüent amb les seues idees, va anomenar-la "Simfonia Gaèlica", amb al·lusions a temes irlandesos, gal·lesos i escocesos. Escrita entre els anys 1894 i 1896, va ser estrenada a Boston amb un enorme èxit i amb ella va entrar, definitivament, al panteó de compositores i compositors nord-americans amb tots els honors.

Va tindre una abundant activitat docent i promotora de nous talents joves des de diverses plataformes. Va morir el 27 desembre 1944 a Nova York.

El seu estil es pot descriure com a clarament romàntic, però ja pivotant cap a les novetats sonores que els músics europeus de caire impressionista estaven consolidant com a un nou rumb, sempre, això sí, allunyada dels experiments atonals, dodecafònics, etc. que, sobretot des d'Alemanya, estaven també en plena expansió.

Després de la seua mort, la seua fama va declinar, però amb l'impuls que hi ha darrerament de reivindicar l'obra de les dones, s'ha produït un "redescobriment" i ja es pot trobar una estimable discografia seua.

Reproduir episodi