Els inicis de la música "nacional" nord-americana: Ferdé Grofé

Dijous, 19 de Desembre de 2024

Quan fa un parell de setmanes li'n dedicàvem dos programes a la nord-americana Amy Beach, comentàvem el fet que, en anar a dirigir el conservatori de Nova York entre els anys 1892 i 1895, l'autiac Antonín Dvořák es va fascinar en escoltar les músiques que la gent afroamericana estava fent i, en època de fervor nacionalista post-Revolució Francesa com la que estava succeint a Europa, va aconsellar als joves compositors nord-americans que construïren la nova música "nacional" nord-americana sobre la base d'eixes músiques.

Òbviament, la influència europea entre les classes blanques dels Estats Units era amplament majoritària en el camp de la música. Malgrat això, i encara que algunes persones, com l'esmentada Amy Beach, es varen decantar per les tradicions musicals dels emigrants europeus que estaven colonitzant el territori, majoritàriament irlandesos i britànics, alguns altres varen acceptar el missatge de Dvořák i, malgrat el seguiment de les normes acadèmiques europees, varen tractar d'explorar els camins suggerits pel mestre austríac.

Un dels qui va tindre major èxit i acceptació a la seua terra en eixa línia va ser el novaiorqués Ferdé Grofé (Març 27, 1892 – Abril 3, 1972) que, malgrat la seua ascendència directa alemanya, va assimilar perfectament l'esperit i les idees musicals que la gent afroamericana estava creant i que varen concretar-se en eixa nova cosa que s'anomenà "jazz".

La seua peripècia vital -se'n va anar de casa a catorze anys i va treballar de coses variades- demostrava el seu esperit inquiet, però l'ampla cultura musical obtinguda a casa, on tenia músics professionals clàssics per totes les bandes (pares, família, etc.) varen fer que, de ben jovenet ja fora un bon pianista encara que també sabia utilitzar una variada sèrie d'instruments, de manera que a quinze anys ja anava tocant pels bars musicals i amb setze anys ja va compondre alguna peça d'encàrrec.

Als vint anys, va tindre l'oportunitat de què el "rei blanc" de les orquestres de "swing", Paul Whiteman, el contractara. A partir d'eixe moment, la col·laboració entre ambdós va ser fructífera, convertint-se en l'arranjador principal de l'orquestra de Whiteman entre els anys 1920 a 1932.

Encara formant part de l'orquestra ja va estrenar, amb eixa formació, la primera de les seues peces que li varen donar una nomenada, la Mississipi Suite, que escoltareu al programa.

Però va ser en l'any 1924 quan va estrenar, amb l'orquestra de Paul Whiteman l'obra que el va fer definitivament famós, la Suite del gran Canó, amb una orquestració adaptada a la formació, un poc migrada, de l'orquestra de Whiteman. Amb posterioritat va fer nous arranjaments per a orquestres simfòniques, que són els que actualment s'interpreten. També l'escoltareu la programa.

La seua prolífica vida de compositor de coses tan variades com cançonetes per a l'orquestra de ball i arranjaent varis no es pot comentar en un petit espai com els d'aquests comentaris. Cal, però, esmentar, com a un dels seus majors èxits, els seus arranjaments per a la "Rhapsody in Blue" de Gershwin, entrenada l'any 1924 per l'orquestra de Whitheman encara que després , l'any 1942, va fer un arranjament per a gran orquestra simfònica que és la versió que habitualment s'interpreta ara.

El seu catàleg és inabastable i va des de peces de ball, obres simfòniques que, seguint les petjades de la Mississipi Suite, va dedicar a molts dels paratges emblemàtics nord-americans, bandes sonores per a pel·lícules i, fins i tot... jingles de publicitat, etc..

Un autèntic tot-terreny que va gaudir a la seua terra d'una gran popularitat, els arranjaments del qual s'estudien amb atenció, com un pioner de l'enllaç de la música de jazz amb les músiques clàssiques estàndards occidentals.

Reproduir episodi