L'embolic del minimalisme i les formes (no sols) musicals: Michael Nyman

Dijous, 27 de Març de 2025

A un text extret d'una entrevista a Michael Nyman ( Stratford, Londres el 23 de març de 1944) diu:

"Bé, crec que la paraula "minimalista" en la música és molt interessant. Una de les moltes carreres que vaig tenir abans de convertir-me en compositor va ser com a crític musical. L'octubre de 1968 vaig anar a un concert aquí a Londres, i hi havia una peça de música d'un compositor danès més o menys desconegut anomenat Henning Christiansen, i em va impactar que la peça de música fos l'equivalent musical de l'art mínim.

(A l'article de l'Spectator on vaig fer la crònica vaig dir que...)Va ser un tipus de llançament d'una frase o referència. Però, des d'aquell moment de llançament el 1968, el terme "música mínima" s'ha aplicat a tot un grapat de música, principalment per compositors nord-americans i compositors europeus que es diu que estan influenciats per aquests compositors nord-americans. Però com dic, quan vaig inventar el terme "música mínima", estava revisant una actuació específica d'un compositor danès que ningú havia sentit mai."

L'embolic estava servit.

L'art minimalista ja era una etiqueta utilitzada per gent molt variada que, a mitjans del segle XX, feia pintures, esculptures, arquitectura i d'altres objectes, de dificil qualificació per als "estandards" estètics de l'època.

En la música, cal esmentar, fonamentalment a un parell de compositors emblemàtics nordamericans: Steve Reich i Philip Glass. A Europa, les seqüeles de les audàcies de Stockhausen i Boulez havien trencat de forma radical amb els clàssics conceptes musicals (harmonia, to, ritme...).

A meitat camí entre ambdues posicions, al Regne Unit un grup de compositors experiment"Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?aven amb les noves formes; és en aquest punt on es troba Michael Nyman que és, des del punt de vista del reconeixement general, el compositor "minimalista" més estimat, famós i prolífic junt amb Philip Glass.

Un bon resum de tot el que tracte d'explicar el podeu trobar a la Wikipèdia, encara que no trobareu enlloc una "exacta" definició del terme i característiques de l'estil (?).

Michael Nyman, que va començar a treballar de molt jove amb gent com Brian Eno, l'ex-Roxy Music que va abandonar el pop per endinsar-se al món de les avantguardes musicals, va tindre l'oportunitat de fer música per a algunes peŀlícules de Peter Greenaway, un director molt experimental de mitjans dels 80' i els 90', amic seu. Però el seu salt a la popularitat es va donat amb la banda sonora de la peŀlícula "El Piano", de la neozelandesa Jane Campion, que va ser guardonada amb varis Oscars, però que va resultar el trampolí a la fama de Michael Nyman, que va vendre, literalment, milions de còpies de la seua exceŀlent banda sonora, de la qual escoltareu una petita suite, junt amb altres fragments d'algunes de les peŀlícules del Greenaway.

Al pròxim programa vos proposaré més música del Nyman que ha escrit per a tots els géneres musicals, des del piano, a la música de cambra i fins a òperes, génere que ell diu que és el qui més li agrada.

Feu una ullada (escoltada) a les peces que us propose, perque com va dir un crític musical: