Els "obrers" desconeguts de la música: Don Randi

Dijous, 18 de Septembre de 2025

A la indústria de la música hi ha una sèrie de cares conegudes, unes molt, altres poc, unes durant molt de temps, altres molt pocs mesos o anys. Són les "estreles", les que s'enduen les flors... i els diners.

Hi ha, però, altres gents que fan que l'"estrela" ho siga perquè la seua cançó, la seua veu, la seua música sone d'una manera que li agrade al públic, la que fa que l'embolcall amb el qual arribe a l'audiència siga agradable, atractiu. En eixe terreny hi ha molta gent que treballa des de la foscor, que el seu nom no el coneixen els qui escolten i compren el producte musical, que no ixen nomenats a la carpeta o el llibret del disc o del videoclip, però que resulten imprescindibles perquè el producte final siga atractiu i l'"estrela" lluïsca.

Entre eixa gent que, normalment, roman a la foscor, hi són els anomenats "músics d'estudi". Els músics d'estudi o de sessió, són qui toquen els instruments, fan els arranjaments i, en molts casos, corregeixen la interpretació del o la protagonista, per a que tot isca millor.

De vegades, en moltes ocasions, les persones que fan sonar els seus instruments són músics de jazz car, com el panorama està com està, és la forma més estable de guanyar-se la vida fent allò que més els agrada: música.

D'entre tota esta gent n'hi ha alguns que, per raons diverses, assoleixen un prestigi dintre de la professió de manera que, els qui estan davant de l'escenari, els busquen per a "fabricar" el producte que un o una cantant, o compositor o productor, etc. imaginen, diguem-ne, "en brut", però que necessiten la seua tasca professionalment solvent, per enllestir el producte final.

Dintre d'eixe territori es troba el protagonista del programa de hui, Donald Schwartz, conegut professionalment com a Don Randi. Nascut a Nova York el 25 de febrer de 1937, amb vuitanta-vuit anys a hores d'ara, va començar, com tanta gent, estudiant música clàssica.Traslladat a Los Angeles amb sa mare, en morir son pare l'any 1956, va començar a treballar en una distribuïdora de música, on va conéixer el jazz i el "cuquet" el va enganxar per sempre més.

Com tants, començà formant un petit trio de jazz que va arribar a treure algun disc a la prestigiosa Vervé amb poc més de vint anys. Poc temps després va conéixer al molt reconegut productor discogràfic Phil Spector, l'"inventor" del so conegut com a "wall of sound", i amb ell es va enganxar, definitivament al món dels "músics d'estudi" com a teclista i arranjador. I ja no va parar. El seu prestigi va fer que gent com Tina Turner, Elvis, Beach Bdeoys, Frank Zappa i fins i tot destacats jazzistes, com Cannonbal Adderley, Herb Alpert o Sarah Vaughan, el reclamaren per a les seues gravacions. La llista de la gent amb què va col·laborar resulta interminable i variada.

La seua trajectòria va fer que el seu nom fora conegut més enllà del món professional i que gravara també com una quinzena de discos amb la seua cara al davant de la carpeta, eixint de l'anonimat. La seua dedicació musical ha abastat bandes sonores de pel·lícules, anuncis, sintonies de programes de ràdio i televisió i un llarg etcètera. Però ell sempre va tindre clara la seua idea: fer jazz.

Com que guanyar-se la vida fent jazz, sols ho aconsegueixen uns pocs afortunats, Don Randi va tindre la idea d'obrir en 1970 un club de jazz a Los Angeles, el "The Baked Potato", on sol actuar amb una banda resident, encara que de formació variable, que encara roman obert. De fet, als quaranta anys de la seua obertura, la revista especialitzada "Los Angeles Magazine" el va nomenar com "el millor club de jazz de Los Angeles", on sol encara actuar amb la seua gent, que anomena "Quest".

Don Randi no és cap "lluminària" als escenaris, però, què farien molts sense gent com ell a l'hora de treure els seus "hits"?

Reproduir episodi