Arvo Pärt (I):1+1=1

Dimecres, 24 de Septembre de 2025

Nascut a Paide, una petita localitat d'Estònia, l'onze de setembre de 1935 -ha fet, per tant, 90 anys fa pocs dies- Arvo Pärt va ser un dels innovadors de la música soviètica, junt amb la recentment desapareguda en març d'enguany, Sofia Gubaidulina, que ens va deixar a l'avançada edat també de noranta-tres anys.

La vida del compositor va patir una enorme quantitat de canvis en tots els sentits, tant vitals com polítics, religiosos i musicals.

Quan tenia tres anys, separats els seus pares, va traslladar-se amb sa mare a una altra petita localitat pròxima, Rakvere, on va començar els seus estudis tant generals com musicals, dintre dels motlles de l'escola soviètica, car quan tenia cinc anys, Estònia va ser incorporada a l'URSS pel pacte Molotov-Ribbentrop. Va estudiar diversos instruments, encara que fonamentalment es va dedicar al piano.

En acabar els seus estudis secundaris, amb dinou anys es va traslladar a la capital, Tallin, on va ingressar al conservatori, dedicant-se fonamentalment a l'estudi de la composició i de la música popular estoniana. Aquests estudis varen ser interromputs pel servei militar (1954-1956) on va interpretar l'oboé i la percussió a la banda. En acabar el servei militar va reincorporar-se al conservatori estudiant, fonamentalment, amb un professor, Heino Eller, que va resultar importantíssim per a ell i amb el qual mantingué una amistat de per vida.

Una circumstància favorable va ser que entrà a treballar com a tècnic de so a Ràdio Estònia del 1958 al 1967 i això, junt amb la influència de Heller, que el va introduir al dodecafonisme, i algunes eixides a l'Europa occidental, li varen descobrir el món de les avantguardes que a mitjan segle XX estaven aclaparant la innovació de les teories musicals (neoclassicisme, dodecafonisme, serialisme, sonorisme, collage, música aleatòria,...) i, malgrat el rebuig que per part de les directrius oficials soviètiques es mantenia envers eixes innovacions sembla que a Tallin, lluny de Moscou, hi havia un cert ambient que, al voltant del mestre Heller, anava fent camí.

Arran de l'estrena el 1968 d'una de les obres que podreu escoltar al programa "Credo", l'ambient oficial al seu voltant es va enrarir pel seu caràcter explícitament religiós. La composició del "Credo" amb el rebuig de certs àmbits, el seu allunyament de les fórmules avantguardistes occidentals, unida a la seua incorporació a l'església ortodoxa, el varen dur a un període de silenci compositiu i personal de vora una desena d'anys, en els quals va sobreviure escrivint música per a pel·lícules i TV, cosa que ell no considerava com a la "seua" música. Eixe silenci es va trencar l'any 1977 amb l'estrena a Tallin de, entre altres, l'altra obra que escoltareu hui, "Tabula Rasa", doble concert per dos violins, solos, piano preparat i una petita orquestra de cambra. L'estrena va suposar un enorme èxit. Malgrat això, la pressió des dels llocs de direcció cultural soviètica va ser tan intensa que l'any 1980, es va exiliar a Viena.

Aquell període de reflexió, però, va ser enormement productiu des del punt de vista de la formació del seu mètode compositiu. Influït per l'escolta de música del renaixement, del cant pla religiós i de les influències que anaven arribant-li de les avantguardes occidentals, a les quals va renunciar per considerar-les massa estrictes, massa rígides, junt amb l'aprofundiment del seu sentit religiós, varen fer-lo arribar a un estil que ell anomena "tintinnabuli". Un "tintinnabuli" és una petita campana que s'usa en determinades cerimònies religioses ortodoxes.

Segons un destacat musicòleg, "el cor de l'estil de "tintinnabuli" està en el so de la música. El sistema de composició de Pärt, en els seus termes més senzills, reuneix dues línies: la veu M, o la melodia, sempre escrita en escala diatònica i la veu T, el tintinnabuli, format per una tríada fixa, el tipus més comú d'acord. L'efecte és d'una línia superior errant sobre una base que, en la seua i estàtica fiabilitat, s'assembla a campanes d'església immutables. Les dues línies, lligades per regles d'harmonia, formen un tot inseparable, el que el va portar a encunyar la fórmula 1 + 1 = 1."

Segons explica la seua dona, Nora, a la fórmula 1+1=1 el primer 1 és la part M, el segon 1 és la part T, la "tintinambuli", la triada d'acords. Eixes dues parts donen com a resultat l'obra final (=1) que, diu Pärt, deixa a l'oient la interpretació de les sensacions, la interiorització dels sons, allò que li suggereix o li fa sentir; és en eixe moment quan Pärt diu que l'obra està completa: a l'interior de l'oient.

Les seues partitures no solen dur indicacions de ritme ni tempo, deixant en mans dels músics la llibertat de la interpretació de l'obra, encara que, òbviament, porten indicacions sobre la idea de l'obra, l'ambient, l'esperit.

Diu un crític que "la seua llengua harmònica seria tant a casa al segle XV com al XXI" i, com que sempre cal etiquetar-ho tot, s'ha definit el seu estil com a "minimalisme religiós".

Al següent programa escoltarem més música d'Arvo Pärt i afegiren més detalls de la seua vida i obra.

Reproduir episodi