La màgia del directe: Sarah Vaughan al Mr. Kelly

Dimecres, 04 de Febrer de 2026

Hi ha una història de superació i lluita contra el racisme a Sarah Vaughan, que volia ser la primera pianista clàssica negra i que fou rebutjada al Conservatori de Newark, a Nova Jersey, pel color de la seua pell. Cal dir que, anys a venir, quan ja estava molt major, el mateix conservatori li va fer un acte de desgreuge. Més val tard que mai.

El rebuig del conservatori li va fer un favor al jazz i, potser, a ella també, perquè va dedicar-se a perfeccionar la seua tècnica pianística pel seu compte... i a cantar.

La història del jazz vocal femení en té, al meu parer, tres cimeres, cadascuna amb les seues característiques: Ella Fitzgerald, Billie Holiday i, clar Sarah Vaughan.

Vaughan va néixer a Newark, Nova Jersey, filla d'Asbury "Jake" Vaughan, fuster, que tocava la guitarra i el piano, i Ada Vaughan, una bugadera que cantava al cor de l'església. De fet, les seues primeres, diguem-ne, actuacions, les va fer a la mateixa església que sa mare, com a organista i cantant, com tants i tantes artistes negres de l'època.

En el cas de la Vaughan, el seu amplíssim rang vocal dinàmic, el seu sofisticat sentit harmònic i el fraseig suau i matisat van portar a Vaughan a instal·lar-se a la cimera de les vocalistes de jazz que, fins aquell moment, i gràcies sobretot al trio de dones ja esmentat, varen deixar de ser un element quasi-decoratiu de l'orquestra (se les anomenava "els canaris" de l'orquestra). Després passaren a gravar música de ball, en molts casos, envoltades de florides orquestres amb molta corda i arranjaments embafosos que venien milers de discos en les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX.

A poc a poc, però, la seua personalitat, la seua lluita per fer-se respectar i la seua qualitat va fer que la indústria i el públic es rendiren finalment i, encara que en molts casos les gravadores les continuaven fent treure discos ensucrats de tant en tant, el trio esmentat i un grapat de destacades cantants (Betty Carter, Anita O’Day, Nina Simone, Peggy Lee...,) no totes negres, per cert, varen fer que, a partir de la dècada dels cinquanta el seu protagonisme va ser ja imparable al jazz.

Sarah Vaughan va ser una personalitat destacada des d'aquell moment, amb milions de números de venda i una carrera escènica i d'enregistrament que va durar mitja dècada i que continua ja, avui en dia, amb un excel·lent grapat de dones cantants, compositores, arranjadores i directores de les seues orquestres.

A l'exitosa actuació gravada l'any 1957 al club Mister Kelly de Chicago el dia 6 d'agost de 1957, perllongada per altres dues els dies 7 i 8 per l'èxit assolit, que és el que escoltareu al programa, escoltareu a "Sassy" o "la Divina Sarah" en un dels seus millors moments, acompanyada sols pel seu trio, Richard Davis al contrabaix, el meravellós Roy Haynes a la bateria i l'inspirat Jimmy Jones al piano, amb un ambient excel·lentment gravat que ens transporta, si tanquem els ulls, a la relaxada atmosfera del club, gaudint d'una actuació plena d'espontaneïtat i sinceritat artística.

La crítica sol ser prou unànim en posar esta gravació, junt amb la feta el 1954 amb Clifford Brown, com les millors de la seua carrera. Jo no soc tan atrevit, perquè, com fer passar a segon pla tota la resta de gravacions fetes per "Sassy"?

Relaxeu-vos, tanqueu els ulls i somieu que esteu a Chicago el 1957.

Reproduir episodi