Avishai Cohen: La reinvenció constant

Dijous, 19 de Gener de 2017

Programa 367Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent. Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?

Reproduir episodi