Un músic valencià, un més, que fa bon jazz: Pau Viguer-1

Dijous, 14 de Desembre de 2017

Programa 408 Afortunadament, ja fa prou de temps que hi ha músics valencians que brillen en el món del jazz d'ací i d'arreu el món, que han tingut que emigrar, de vegades, per poder fer una carrera professional digna. No vaig a dir noms per no deixar-me cap fora de la llista, però si que puc dir que es podria fer una Orquestra Nacional Valenciana de Jazz, com la tenen a Alemanya, a Suècia o a França per nomenar sols tres, que sonaria com la millor. Sempre s'ha dit que el viver de les bandes dels pobles valencians ha estat un bressol de bons músics, de grans músics fins i tot, en la gama dels vents. Però les bandes no tenen piano i, malgrat això, hi ha també una excel·lent pedrera de pianistes valencians amb Ricardo Belda i Albert Sanz com a noms potser més coneguts. Però hi ha molta més gent què, per raons del precari panorama professional que tenen els músics de jazz per les nostres terres, no tenen la popularitat que per la seua qualitat es mereixen. Hui i el pròxim programa anem a parlar amb, i a escoltar la música de, un d'eixos "altres" pianistes. Parlem de Pau Viguer, un músic que, després de fer la preceptiva trajectòria pel Conservatori, es guanya la vida com a professor de música en una escola pública, perquè eixa precarietat impedeix que es puga dedicar a temps complet a la seua vocació, a la seua passió, la música de jazz. Nascut a València l'any 1967 té una llarga trajectòria professional com a músic de pop, de rock...i de jazz. Amb tres discos ja gravats, quasi sempre en format de trio bàsic (Paseo por la vida-2008, Arena-2011 i Implosión-2013) se'ns presenta ara amb el quart disc, "Muy delicado",del qual parlarem a bastament el pròxim programa, on l'escoltarem. Però, aprofitant el fet de la proximitat geogràfica, el format del programa va a variar una miqueta perquè hem pogut mantindre amb ell una llarga conversa on hem repassat tant el panorama del jazz valencià com la pròpia trajectòria, explicada en la seua veu. Escoltarem, per tant, com veu ell la seua evolució, amb un tria de peces dels tres primers discos. que no havíem tingut l'oportunitat d'escoltar al programa. i parlarem també d'altres coses relacionades amb la vida del jazz al País Valencià i una breu ullada general al món del jazz. Basat en les seues pròpies composicions, car tots els títols que ha gravat -crec- han dut sempre la seua signatura, la seua música sòna propera i, fins i tot, entranyable. Amb un clar predomini de la melodia sobre el swing, dels sentiments sobre la construcció musical "intel·lectual" -tan freqüent a Europa en els músics de jazz- i unes arrels d'estil clarament europeu -mediterrani, diuen alguns, con una manera d'etiquetar (?) la seua música- el seu so "entra" amb facilitat i resulta proper i molt adreçat al cor més que al cap. Lluny d'aventures estilístiques o intents de aparèixer com a "original" o "avantguardista", el seu so sona clàssic, en el sentit de que sona "simplement" a jazz. Un so actual, alhora que es reconeixen -ell mateix ho reconeix- petjades dels músics històrics o punters de l'actualitat, que resulten en una "barreja" (Pau Viguer "dixit") personal i agradable, que resultarà intel·ligible tant pels afeccionats al bon jazz com a aquelles persones per a les quals el jazz no és una música especialment apreciada. Un bon músic, del qual cal esperar -si les circumstàncies professionals li són mínimament favorables- fruits saborosos per a un ample espectre de públic. Escolteu-lo amb atenció, perquè té coses molt sucoses a dir.

Reproduir episodi